La construcció industrialitzada no està fallant.
El que falla són les condicions en què s’intenta aplicar.
Durant anys, el sector ha utilitzat el terme “industrialització” per descriure tot allò que es fabrica fora d’obra: panells, banys industrialitzats o estructures prefabricades. Però, en molts casos, el sistema continua sent el mateix.
Es dissenya igual.
Es coordina igual.
Es construeix igual.
Només canvien les peces.
I mentre això no canviï, no estem industrialitzant.
Estem optimitzant el model tradicional.
Prefabricació vs construcció industrialitzada: el debat incomplet
El debat sovint es planteja com una comparativa entre prefabricació i construcció industrialitzada. Però aquesta no és la pregunta correcta. La diferència no està en el producte, sinó en el sistema.
La construcció industrialitzada real implica dissenyar des de l’inici per fabricar i muntar, integrar processos, controlar toleràncies abans d’arribar a obra i transformar l’execució en un procés d’assemblatge. Però fins i tot quan això es fa bé, apareix el veritable límit.
El problema no és tecnològic: és de mercat
La construcció industrialitzada a Catalunya i a Europa no falla per manca de tecnologia. Falla perquè s’ha intentat aplicar una lògica industrial en un mercat que no està preparat.
Existeix una desalineació estructural entre:
- Una economia de fàbrica, que necessita escala, continuïtat i previsibilitat
- Un mercat immobiliari fragmentat, impredictible i heterogeni
Aquesta tensió explica per què molts projectes no escalen.
Per què la industrialització no escala (encara)
Tot i disposar de BIM, DfMA i sistemes avançats, el sector continua trobant els mateixos obstacles:
- Demanda irregular i poc agregada
- Falta de volum sostingut
- Marc regulatori no adaptat
- Models de negoci que traslladen el risc a la producció
El resultat és clar: la fàbrica assumeix incertesa amb costos fixos elevats. Un model difícilment sostenible.
La construcció industrialitzada no fracassa per com es construeix, sinó per les condicions del mercat en què opera.
Canviar la pregunta: de com construïm a com ho fem possible
El sector s’ha preguntat durant anys com construir millor. Però la pregunta clau és una altra: Com creem les condicions perquè la construcció industrialitzada sigui viable?
Les tres capes de la industrialització real
Des del Clúster de la Construcció Industrialitzada de Catalunya identifiquem tres dimensions que han d’estar alineades:
1. Disseny i procés
Projectar pensant en fabricar i muntar, no en construir.
2. Model de negoci
Distribuir riscos, integrar la cadena de valor i garantir continuïtat.
3. Condicions de mercat
Generar demanda agregada, adaptar la regulació i facilitar el finançament. Si una d’aquestes capes falla, el sistema no funciona.
De la teoria a l’acció: construir les condicions
El repte no és només tecnològic. És col·lectiu. Cal que administracions, indústria i inversors treballin conjuntament per construir:
- Demanda estable (clients ancla, habitatge públic, contractes marc)
- Marc normatiu alineat amb la industrialització
- Ecosistemes productius locals
- Cultura constructiva orientada a la indústria
Només així la construcció industrialitzada podrà escalar de manera real.
El paper del CCiC en la transformació del sector
Des del CCiC treballem per accelerar aquesta transició, connectant empreses, tecnologia i demanda. El nostre objectiu no és només impulsar la innovació, sinó fer viable un nou model de construcció més eficient, sostenible i escalable.
Perquè la industrialització no és només una millora del procés constructiu. És un canvi de paradigma.
Mirant al futur
El futur de la construcció a Catalunya no dependrà només de la tecnologia. Dependrà de la capacitat del sector per crear les condicions que permetin que aquesta tecnologia funcioni. Perquè quan el sistema s’alinea, la industrialització no només funciona. Transforma el sector.
