En els darrers dies, reflexions com la d’Elena Aleñar Cano han tornat a posar sobre la taula una idea clau: la industrialització no pot arribar tard al projecte.
Quan el disseny neix pensat per a obra tradicional, qualsevol intent d’industrialitzar es converteix en una adaptació. En un pedaç. En una millora parcial que no transforma realment el sistema.
Des d’aquesta mirada, el Design for Manufacturing and Assembly (DfMA) no és només una metodologia, sinó un canvi de mentalitat: dissenyar pensant en producció, en repetibilitat i en sistema.
I aquí hi ha un consens creixent al sector.
Però des del Clúster de la Construcció Industrialitzada de Catalunya (CCiC) creiem que aquesta mirada, tot i ser imprescindible, no és suficient.
El repte no és només dissenyar millor
Si la industrialització depengués només del disseny, el sector ja hauria fet el salt. La realitat és una altra. Veiem projectes ben plantejats sota criteris DfMA, amb processos optimitzats i equips alineats… que no escalen.
Per què? Perquè el repte no és només tècnic. És estructural.
Quan el sistema no acompanya, el model falla
La construcció industrialitzada es troba amb una desalineació profunda:
- L’economia de fàbrica necessita escala, continuïtat i previsibilitat
- El mercat immobiliari és fragmentat, irregular i reactiu
Aquesta tensió explica per què molts projectes no passen de ser pilots.
No és una qüestió de capacitat tècnica.
És una qüestió de condicions de mercat.
De projecte a sistema: el veritable canvi
Perquè la industrialització sigui real, cal alinear tres capes que sovint evolucionen per separat:
1. Disseny i procés
Projectes pensats des de l’inici per fabricar i assemblar.
2. Model de negoci
Repartiment de riscos, integració de la cadena de valor i nous models productius.
3. Condicions de mercat
Demanda agregada, marc regulatori i finançament adaptat.
Quan una d’aquestes peces falla, el sistema es trenca.
El paper del CCiC: facilitar els escenaris
Des del CCiC treballem precisament en aquest punt: no només en el “com” construïm, sinó en el “per què” i en quines condicions es pot fer.
Això implica impulsar iniciatives que vagin més enllà del projecte individual:
- Generació de demanda agregada
- Impuls de projectes col·laboratius
- Connexió entre indústria, promotors i administració
- Desenvolupament de nous models com la Co-Factory, que transformen el CAPEX en OPEX i redueixen barreres d’entrada
Perquè la industrialització no és només una innovació tècnica.
És una infraestructura de mercat.
Un canvi de mirada necessari
La reflexió és clara:
No n’hi ha prou amb deixar de dissenyar edificis com a prototips.
Cal deixar de pensar el sector com un conjunt de projectes aïllats.
La industrialització real comença quan:
- el disseny anticipa la producció
- el sistema permet escalar
- i el mercat ho fa viable
La industrialització no fallarà per falta de tecnologia. Fallaria, si no actuem, per falta d’alineació. El repte ja no és només dissenyar millor. És construir les condicions perquè aquest disseny pugui convertir-se en indústria.
I aquí és on el treball col·laboratiu, l’ecosistema i la visió compartida esdevenen imprescindibles.
