L’entrada en vigor del nou Reglament de Productes de Construcció (RPC) de la Unió Europea marca un abans i un després per al sector. No es tracta només d’una nova exigència normativa, sinó d’un canvi profund en la manera com s’entenen, es desenvolupen i es validen els productes i sistemes constructius.
A partir d’ara, la informació ambiental deixa de ser un element voluntari o diferenciador i passa a formar part obligatòria de les Declaracions de Prestacions i Conformitat CE. Això implica que qualsevol producte haurà d’incorporar dades verificables sobre el seu impacte al llarg de tot el cicle de vida: des de l’extracció de matèries primeres fins al seu ús, manteniment i final de vida.
Aquest canvi, que s’implementarà de manera progressiva fins al 2032, no és només tècnic. És estructural. Per primera vegada, la sostenibilitat deixa de ser relat per convertir-se en una variable mesurable, comparable i, per tant, determinant en el funcionament del mercat.
De la voluntat a l’obligació
Fins ara, moltes iniciatives vinculades a la sostenibilitat s’articulaven a través de certificacions voluntàries, com les Declaracions Ambientals de Producte (DAP). Amb el nou reglament, aquesta informació passa a ser part del marc regulador europeu.
Això té una conseqüència directa: el mercat canvia les seves regles de joc. Quan tots els productes han de reportar el seu impacte ambiental de manera homogènia, la comparació esdevé inevitable. I amb ella, la pressió sobre fabricants, prescriptors i promotors augmenta.
Ja no es tracta només de complir, sinó de competir en base a dades.
Un impuls a la digitalització i la traçabilitat
Aquest nou escenari no es pot entendre sense la digitalització. La necessitat de recollir, gestionar i comunicar informació ambiental de manera fiable obliga a estructurar dades al llarg de tota la cadena de valor.
Tot i que els passaports digitals de producte encara es troben en desenvolupament, el camí és clar: el sector haurà de treballar amb informació integrada, accessible i traçable. Sense aquesta base, serà difícil no només complir amb la normativa, sinó també operar de manera competitiva dins del mercat europeu.
Això implica un canvi de mentalitat: passar d’una gestió fragmentada a una visió sistèmica, on cada decisió té impacte i ha de ser documentada.
Industrialització: de tendència a necessitat
En aquest context, la construcció industrialitzada deixa de ser una opció innovadora per convertir-se en un element clau de resposta.
Des del Clúster de la Construcció Industrialitzada de Catalunya, ho veiem amb claredat: les noves exigències del reglament requereixen un nivell de control, traçabilitat i repetibilitat que difícilment es pot assolir des de models constructius tradicionals.
Els processos industrialitzats permeten treballar en entorns controlats, amb sistemes definits, materials estandarditzats i dades integrades des de l’origen. Això facilita no només el compliment normatiu, sinó també l’optimització dels impactes ambientals i la millora contínua dels sistemes constructius.
En aquest sentit, la industrialització no és només una resposta tecnològica, sinó una resposta sistèmica a un nou marc de condicions.
Oportunitats en un nou escenari
Tot canvi estructural genera tensions, però també oportunitats. El nou reglament obre la porta a nous models basats en la circularitat, l’eficiència i la innovació.
Des del desenvolupament de materials més sostenibles fins a la reutilització de recursos, passant per la digitalització dels processos i la creació de models de negoci circulars, el sector té davant seu un espai de transformació real.
La possibilitat de mesurar impactes de manera homogènia també permetrà identificar millores, comparar solucions i prendre decisions més informades. Això pot traduir-se en una major qualitat del parc construït i en una reducció progressiva de l’impacte ambiental del sector.
Un repte col·lectiu
Malgrat això, el repte no és menor. La complexitat normativa, la necessitat d’adaptació tecnològica i la transformació dels processos productius fan evident que aquest no és un camí que es pugui recórrer de manera individual.
La transició cap a un model més sostenible i industrialitzat requereix col·laboració entre tots els agents: indústria, promotors, tècnics, administració i centres de coneixement.
És aquí on el paper dels clústers esdevé clau.
Des del CCiC treballem per generar aquestes connexions, impulsar projectes col·laboratius i crear les condicions perquè aquesta transformació sigui viable i escalable. Perquè el futur de la construcció no es construirà des de la suma d’iniciatives aïllades, sinó des de la força d’un ecosistema alineat.
El paper del CCiC
Des del CCiC treballem precisament en aquest punt: Construir les condicions perquè aquesta transició sigui viable
Connectant:
— indústria
— promotors
— tècnics
— administració
I impulsant:
— projectes col·laboratius
— nous models productius
— iniciatives que integrin sostenibilitat, industrialització i mercat
Mirant endavant
El Reglament de Productes de Construcció no és només una nova norma. És un canvi de marc. Un punt d’inflexió que obliga el sector a evolucionar.
La pregunta ja no és si la sostenibilitat formarà part del futur de la construcció. Això ja és un fet.
La pregunta és qui estarà preparat per operar en aquest nou context, on la informació, la traçabilitat i la capacitat de resposta marcaran la diferència.
